el català i jo

de tots els escrits inútils que s'han escrit del tema; aquest és el de menor utilitat

CAPTATIO BENEVOLENTIAE: aquest text intentarà –amb tot l’esforç del seu autor– evitar esdevenir una homilia moral pròpia del diari Ara i succedanis, o; en el seu extrem oposat: un plànyer victimista de derrapada d’autoconsciència. hi existeix, però, un obstacle a aquest intent de l’autor: la pròpia capacitat de l’autor. provem-ho.

hehe, petita brometa

per allà el 1999 l’autor va néixer a catalunya però no a Catalunya. no menystinguem aquesta petita diferència ortotipogràfica força més semblant a la d’«església-Església» del que podríem pensar. néixer a catalunya implica, únicament, aparèixer sense demanar-ho al territori limitant amb castelló al sud, andorra a l’oest, frança i andorra al nord i el mar mediterrani a l’est. en aquest cas, el cas de la c minúscula, néixer a catalunya no difereix gaire de néixer a terol, a liechtenstein o a iowa. ara bé; néixer a Catalunya és més. d’entrada és néixer en català. i de sortida és créixer i fer-se gran amb un ambient familiar que (més subtilment o menys) va encarregar-se de crear una consciència nacional catalana des de l’òptica de poble mil·lenari i mil·lenàriament oprimit.

vamos, que vaig néixer a una família espanyola.

nét d’un matrimoni manxec i d’un de cadis. el que els últims anys alguns han tornat a anomenar la-x-paraula (no em fareu escriure-la). sé que pot semblar estrany però el català i Catalunya no existia a la meva infància. era una assignatura a l’escola. creieu-me, de debò, sé que pot semblar impossible, però així era. i clar, no prendre partit és prendre partit pel bàndol poderós-opressor.

així que allà em teniu amb 10 anys cridant els gols de la roja amb la rojigualda pintada a les galtes. i amb 14 anys amb un pin de ciudadanos a l’estoig que mon pare molt subtilment em va regalar. no pretenc que això sigui una sessió de psicoanàlisi així que res de culpar el pare, aquí he vingut a assumir responsabilitats.

anades i vingudes familiars, tots els matins lliures amb 18 anys per haver deixat una carrera al segon quatri, molta lectura i molta ràdio va provocar que quelcom anés canviant al meu –ja calb com una sípia per aquella època– tarro. potser la puta dreta es basava en defensar una classe dominant que roba poder i alhora el fa servir per esclafar-nos i robar més poder més fàcilment… potser no està bé votar-los? sí, sempre he estat el més intel·ligent de la classe (em mossego la punta de la ungla del dit índex i et miro entornant els ulls de baix a dalt recolzant-me lleugerament cap endarrere).

ara no sé si semblaré un flipat o un normie sense rastre d’originalitat; però l’1 d’octubre va ser un abans i un després. passaré de puntetes, s’ha escrit ja massa; però evidentment va ser determinant per una nova convicció política.

a més, vaig engegar a la merda a mon pare i una ex que vaig tenir em va fotre les banyes i, entre d’altres excuses, va dir-me que amb l’altre només parlava català. mira, noi, de vegades the worst person you know just made a great point.

que graciós soc

total, que això s’està fent ja molt llarg. com un sant pau del baixllo, vaig convertir-me al catalanisme i em vaig sumar a la causa nacionalista (des d’una òptica marxista, però ara tampoc hi entrarem, nens, no es pot fer tot).

i, clar, la clau per sumar-m’hi era evidentment el Català.

no exagero, 4 anys sense parlar-lo més de mitja hora seguida? doncs suposo que més o menys algo així. calia, doncs desprendre’s dels instints dionisíacs de la irracionalitat i la verbositat i el fluir (com et va dir el modernet del raval abans de deixar de contestar-te), i deixar manar a l’hemisferi stalin. mà de ferro amb el pensament lingüístic; el polític estava aferrissadament convençut, la idea política havia de baixar a la llengua, l’idealisme catalanista s’havia de reflectir al carrer, als cafès, amb els amics, a l’amor. la idea havia d’arribar al camp de batalla.

aviam, ara sí m’he passat. fem veure que no, continuem.

és curiós agafar-se el cervell com amb una grua municipal i forçar-lo a actuar en una altra direcció. però aquí hi som. (el tema d’haver estat professor de català 3 anys ha ajudat, és clar. )

he aconseguit canviar l’idioma amb amics, a les meves xarxes socials i, fins i tot, als tortuosos mesos de tinder. ja estava al cantó del bons, ja em podia queixar quan al vivari de torn em contestessin en castellà quan demanava un tallat amb llet d’ametlles i ja podia dir put4 psc cada cop que se’m vulnerava el meu dret lingüístic. i no obstant això…

no arribava. un pot reconstruir-se cap al present i el futur; però no pot reescriure el seu passat. em queda ser un insatisfet tàntal que enyora una catalanitat real que mai li serà concebuda. perquè jo quan esmorzava veia el disney channel i el clan tv i quan entrava al cotxe del pare sonava herrera en la honda i els llibres de casa (a més de poquets) eren en castellà i les hores i hores de conversa al sofà de casa eren en la lengua que nos dimos entre todos. igual que a l’hora del pati, als extraescolars i de festa.

ell sí que mantindria el català a un vivari.

i ara, tot i voler, no arribo. vull parlar en català, vull escriure en català, vull viure en català; però no em surt. no tinc els referents, no tinc el passat. no és qui soc. si m’he construït com a espanyol, puc desempallegar-me’n? tot i no conèixer (encara) la majoria de tradicions? tot i anar certament justet de lèxic complex i frases fetes? tot i haver de fer servir cada dos per tres el softcatalà i l’optimot? tot i confondre encara el toni cruanyes i el ramon pellicer?

mira, doncs jo crec que sí. de segur que no vaig ser un nen català. però puc ser un jove i un adult català.

un últim però… no m’hauré passat de rosca? no estaré folkloritzant el català, oi? no estaré fent-me servir d’una cultura mil·lenària per mostrar-me com un especialet per ser català havent nascut a Catalunya, oi?

ara sí que sí, un últim però! no estaré ara traint la memòria de tota la meva família rebutjant una herència cultural purament castellana que ha anat llegant-se esglaó a esglaó de pares a fills a besavis a rebesavis i tietes i coneguts? com es rebutja un llegat i es dorm tranquil? soc un traïdor? estic destruint el que dues famílies han construït al llarg dels segles?

perquè no hi ha una altra opció, no? el bilingüisme és una trampa burgesa. equiparar les dues llengües és com obligar un peix a trepar un arbre, m’estic explicant?

ara que estic escrivint una novel·la (s’esdevenen utensilis, gent); la faig en català limitant el meu abast lingüístic sacrificant la part creativa pel convenciment polític? o la faig en castellà per sentir-me vertaderament còmode i aleshores tota aquesta lluita que m’he creat al cap i us estic compartint ara queda en una farsa instagramegable per sentir-me millor amb mi mateix. traeixo l’art o traeixo catalunya? en qualsevol cas, sembla que em traeixo a mi mateix.

i a qui li importa, aurelio roncali, a qui li importa?