fa ja uns dies vaig arribar als 26 anys. els dies al voltant del meu aniversari dibuixen sempre una paràbola –com les equacions de segon grau –. els dies previs va creixent-me una il·lusió fresca i nova, com quan un nen no pot dormir la nit de reis; es va desfent aquest rictus adult que inevitablement et dona l’edat i afloren uns nervis com d’abans d’un concert. arriba, aleshores, el dia C (el dia cumple) i tota la crescuda parabòlica culmina en un dia frenètic del què no recordes res al dia següent. però aaaaaahmigo el dia següent.
el dia següent comença el descens.
enteneu-me, si us plau, abans que comenci a malparlar d’absurdament tot. vaig tenir un aniversari difícil de millorar. va començar borratxo amb els de música a la festa major de Queralbs mentre l’orquestra preparava l’escenari. veníem de fer un concert prou bo a un lloc idíl·lic (heu de visitar el refugi Pla d’Erola) i acomiadàvem l’estiu amb una festa popular que –com sempre amb el taller– va portar riures, amor i sorpreses (poden semblar el mateix, però cadascuna d’aquestes capsetes tindrien per un text a part). el dinar, ja a Gavà al següent migdia, amb ma família i la s. va ser al millor lloc de la rambla i ja vaig rematar-ho dormint amb la s. impecable. però aaaaaahmigo el dia següent.
el dia següent comença el descens.
el primer sempre és el record de les felicitacions absents. s’arrossega, pesat i llefiscós, entre les neurones mentre fumes dins de casa i sents el camió de les escombraries despertant a tot el barri a les 4 de la tarda. –en 2a persona és més fàcil. una persona que despersonalitza.–
sento el dia de fer anys com una porta a un passat que crec que no sé tancar. sempre visc mirant de reüll enrere. una nostàlgia poc elegant barrejada amb penediment lleuger però vestida amb una capa d’autocondescenència que em permet no enfonsar-me –quan m’ho permet–. no puc, però, deixar de mirar enrere. i molt menys els dies posteriors a fer anys, quan la boira de les felicitacions absents s’arrossega, pesada i llefiscosa, entre les neurones mentre fumes dins de casa i sents el camió de les escombraries despertant a tot el barri a les 4 de la tarda. –en 2a persona és més fàcil. una persona que despersonalitza.–
és només el principi. les gàrgoles de l’àtic despleguen les ales.
incapaç incapaç incapaç de fer allò que vols mal amic massa bon amic autosabotatge conscient i inconscient. complex d’inseguretat excés de confiança excés d’ego problemes d’angoixa problemes d’angoixa forçats necessites attention whore covard mediocre IGUAL QUE TON PARE incapaç d’estimar mentider pervertit bavós. victimista. com tot aquest paràgraf.
m’ha caigut la cendra del cigar. 26 anys i 3 dies i continuo sense esbrinar-m’hi. això dels substacks tractava d’apropar-se a la vida íntima d’un per moldejar-la i relatar-la però poder no calia apropar-s’hi tant. se m’ha desfet el text. m’estic desfent jo també. m’ha tornat a caure la cendra del cigar. ara m’endreço. ara t’endreces –en 2a persona és més fàcil. una persona que despersonalitza.–
carmen martín gaite diu això a El cuarto de atrás:
i penso que poder li estic donant massa importància al dia C. i estic pretenent agafar al temps de les espatlles i aturar-lo davant de mi per a que em respongui d’una vegada si vaig tard.
si el temps transcurre a hurtadillas serà que no sap respondre’ns i que millor que calli el cap una mica i continuï –continuïs, perdó–creant imatges que es desplaçaran a la teva esquena i fent fotografies fixes. girant-te de tant en tant per veure el temps quiet com una figura de l’escondite inglés.
1,2, 3 pica paret xinxet!
1,2,3 JA!
Per molts anys.