un diumenge
no va ser el dia del watusi però quasi
mireu, estic una mica cansat de buscar la profunditat necessària de les meves idees per volcar-les aquí. amb el que gaudeixo jo escrivint, a veure si ara amb això del puto substack li acabaré agafant mania. així que avui res de capbussar-me i bussejar pels racons més terriblement profund de les meves incoherents multituds en disputa crònica. avui us explico una anècdota que a mi em va fer gràcia.
va passar el diumenge passat. pels que arribin tard, el diumenge 14 de desembre de 2025.
va ser un cap de setmana força mogudet. dissabte vaig entrar per primer cop a la sagrada família i em vaig tornar a sentir com al batxillerat, amb la guia tractant-nos d’absoluts idiotes.
no hi ha res que m’agradi més que algú que és més idiota que jo em tracti d’idiota; o, la variant que –tot i que la persona no sigui més idiota que jo– em tracti més d’idiota del que soc. no sé si m’explico. hi ha una petita victòria moral silenciosa barrejada amb una xuleria que em fa sentir molt bé. xupito justet d’ego, però sense passar-se; i que no ho sàpiga ningú. bastant català per la meva part, crec.
benu, avancem: torno a gavà, el barça va guanyar l’osasuna jugant molt bé i vaig sopar amb 5 persones manxegues a un sushi on vam demanar sobretot marisc. la S i els seus pares, la seva tieta i el seu oncle argimiro
argimiro (argi pels més propers –òbviament, argimiro per mi) és el mite fundacional del benestar emocional, és el punt final de la terapia freudiana, és el que imaginem com un humà complert. mai ningú ha encaixat tant amb el seu nom. mai ningú ha mirat els ulls del pas del temps amb tanta seguretat. mai ningú ha caminat així sobre un planeta en ruïnes. amagats els ulls darrere unes ulleres de sol de fa trenta-cinc anys, argimiro ens mira i ja ningú no ens pot tornar a mirar.
EL DIUMENGE.
el diumenge vam fer el concert de l’escola de música on treballo. molt bé, tu. cançonetes pop de ayer y de hoy per a tothom, adults nerviosos i adolescents confosos. dinaret de celebració a begues i cap a barcelona un altre cop. ens esperava a la S i a mi El dia del Watusi.
l’obra és sensacional sensacional. és un carnaval de personatges meravellosament definits i adjectivats que t’inspiren i et deceben, t’agraden i odies; i et fan plorar i plorar de riure. i tots decoren el camí de fernando atienza, personatge ja absolutament mític i inoblidable per a tots els que l'hem conegut. és barroca, és festiva, és decadent, és Barcelona, és història, és present, és combativa i és art.
jo cada dia tinc més clar que l’únic que val la pena en la definició més exacte i nua és l’art. quan una cançó furga el teu passat, una novel·la et fa repensar-te com estimes o una pel·lícula et deixa callat durant mitja hora després d’acabar-se;allà neix la pena que val. aquella pena és valuosa i és real. la resta de penes del dia a dia no valen la pena. o son nímies o son definitives.
buenu, se m’ha escapat el petit detall que el dia del Watusi estava dividida en 3 actes amb parades pel mig i es va allargar a les 4 hores. vull dir, molt bé això de l’art però dia llarg i estava acabant els últims aplaudiments passades les 11 de la nit. un homenot que s’apropa als 30 ja està cansat, que demà es treballa. coneixia el totxisme de la novel·la però allò no estava previst. qui neix tontíssim no està obligat a res.
i aleshores, després dels llargs aplaudiments… the funniest thing happened
el que estic a punt d’explicar vull que sapigueu que és cert, absolutament cert. tant de bo tenir menys mala sort o més imaginació.
just després dels aplaudiments, m’aixeco de la butaca i em poso el càrdigan que tenia reposat a la falda. i en el vol de la jaqueta sobre les espatlles i cap a l’esquena fiut van sortir volant les claus del cotxe.
van sortir volant amb tant mala sort que van acabar impactant al genoll de la senyora que pujava les escales per marxar i –us ho juro– van caure per una escletxa de la mida d’un estoig d’ulleres que hi havia entre l’alçada de dos graons.
– bueno, noi, doncs hem de desmontar-ho tot. tens molta pressa?
*aviam. és diumenge. son pràcticament les dotze de la nit, porto des de les set trenta despert i fent coses, plou moltíssim. però quin remei, tu, què vol que li contesti?*
– no, clar que no.– somric agradablement; aquest home amb casc i polo corporatiu del Teatre Lliure mai sospitarà que m’agradaria que anessin una mica ràpid trobant les meves claus del cotxe.
la S porta 5 minuts en posició mamá he gomitao i amb cara de no acabar de creure’s que sempre trobi la manera de superar l’enrevessamenta quotidiana. em fa un petó merescudament condescendent, riu i marxa a per argimiro, que l’espera a dalt de tot de Montjuïc.
allà hi era. sol. els obrers recollint l’escenari i l’home del casc se’m torna a apropar i em recomana marxar a esperar. jo, obedient com a pocs, i amb la missió imperativa de caure molt bé a aquest espigat senyor operari teatral, assenteixo, somric:
-i tant! surto a fumar. i sense pressa, eh? feu, feu.- com gaudeixo anant en contra dels meus desitjos i ocultant-los als altres fent-los creure que els meus desitjos i els seus encaixen a la perfecció. pura vida.
plou com si el planeta estigués del revés, fumo aixoplugat sentint converses alienes al voltant de l’obra. m’agraden aquests moments perquè et pots fixar en qui admira l’art (i pots aprendre) i et pots fixar en qui s’admira a si mateix parlant de l’art (i te’n pots fotre per dins i sentir-te superior.)
tothom marxa, em quedo sol a la porta i un altre treballador em fa un gest amb els ulls com dient nano, tanco, eh? ves pirant. m’apropo i «no, no; és que, miri, ha acabat l’obra i tenia a la falda el cardigan…»
riu i em pica l’espatlla amb la confiança que li dona veure’m desprotegit i amb vint anys menys. m’indica l’ascensor de nou amb els ulls –l’expressivitat ocular el fa fortament atractiu i em poso una mica més nerviós. sort que no el veuré més.
l’ascensor baixa lent i allarga la descafeïnada odisea. s’obren les portes, surto a la planta inferior, per on s’entra a la sala petita i el mono torna a cridar. plou però surto a fumar i uy m’espanta un crit proper i ràpidament reconec l’autor: oriol pla. the emmy winner. i al seu costat miki esparbé. i al seu costat ana polvorosa. i al seu costat iván morales, el director de l’obra que acabava de viure. i d’altres. ah benu.
mireu, va ser una oportunitat de rematar el dia i la setmana bastant espectacular «ei tius, perdó per apropar-me però mireu, ha acabat l’obra i tenia a la falda el cardigan…» soc simpàtic, hagués fet gràcia i potser tinc una anècdota molt millor que aquesta que us estic explicant aquí.
però decideixo callar, fumar, guardar-me de la pluja i sentir entre bambolines les converses d’entre bambolines. els actors de l’obra surten, tots s’abracen i criden i beuen cervesa i fumen més que jo i son guapus i guapes i m’ignoren (o si no m’ignoren, ho dissimulen prou bé —clar, son actors—i només pensen que soc una mica creepy; no no, segur que m’ignoren) em sento monsieur hulot a qualsevol escena de qualsevol pel·lícula. penso que em vull tatuar la silueta de monsieur hulot al braç esquerre.
– noi, ets tu els de les claus?- el senyor espigat del casc i el polo del lliure. ara soc famós.
torno a entrar a la sala i wwwwoooowwww mai havia vist com es desmunta un escenari teatral. tot de gent portant fusta i cables d’aquí per allà, baguls enormes d’aquests industrials en rodes, quatre operaris baixant la súper W del sostre amb arnesos. tothom em mira i dedueixo que, efectivament, soc famós en aquell desmuntatge. petits riures que ja a aquelles alçades se’m feien simpàtiques.
–fila 6, oi?
–fila 6, fila 6
–enriiiiiiiiic, fila 6
l’enric pica un botó i tot un plafó com de cinc metre per cinc metres amb vint seients s’aixeca pesadament; sota ells, tot un manyec de cables i tubs en un marc de de fustes d’un marrò clar. tres operaris busquen les meves claus fosques a un fons fosc a les fosques. les veus? jo no segur que son aquí? aquí no hi son aquí no hi son. enriiiiiiiiic puja el sector de la dreta.
a un passet per darrere del grup de rescat, veig com la llanterna de l’operària més baixeta enfoca el clauer de Toronto del meu cotxe.
–enriiiiiiiic, no pugis res!!! les claus son aquí.
-son aquí!!!!!
-son aquí!!!!!
l’operària més baixeta es llença sencera a l’estructura de les butaques per sota i des de dins em crida:
-noi. agafa’m dels turmells!
la nit s’havia convertit en una missió de salvació.
en qualsevol cas. tenia les claus. havia deixat de ploure. em pujo el cotxe i deixo montjuïc enrere. agafa’m dels turmells"! com fernando atienza al final de la primera part de el día del Watusi.
«El 15 de agosto de 1971 es el día más importante de mi vida. El día del Watusi. El arco que se tiende sobre la madrugada en que Pepito y yo, resguardados de la lluvia por un plástico azul, pescamos sobre un dique derrumbado, y acaba sin gloria el amanecer también lluvioso del día siguiente. Los sucesos nos han devuelto al mismo lugar…»
el 14 de desembre de 2025 és un dia important però no massa. quasi el dia del watusi. se’m van caure les claus del cotxe i, fumant aixoplugat sota la cornisa del teatre lliure, vaig espiar un emmy winner i els seus amics actors i actrius sense dir res com si fos monsieur hulot. vaig acabar agafant una operària teatral baixeta pels turmells mentre tothom desmuntava la sala gran del lliure de montjuïc.
torno a casa sentint manel
noi, agafa’m dels turmells!
m’agraden els diumenges.
watusi, agafa’m dels turmells!
fins la propera.